EN
Els termes OEM i ODM s'utilitzen com si descriuessin una fàbrica. En realitat, descriuen qui és el propietari del disseny. Aquesta única pregunta determina gairebé tot el que ve després: cost de les eines, temps d'entrega, exclusivitat i el grau de control que una marca conserva sobre la peça final.
En un projecte de rellotges OEM, la marca és propietària dels plànols. Les dimensions, toleràncies, especificacions de materials, acabats i les eines que els fabriquen es remunten tots al paquet de fitxers de la marca. El fabricant executa segons aquest paquet. Si la relació finalitza, la marca pot traslladar les eines a un altre proveïdor sense haver de començar de nou.
En un acord ODM, el proveïdor ja disposa del disseny. La marca tria entre una base existent, hi afegeix elements de marca o canvis de color i arriba al mercat més ràpidament. El proveïdor conserva els drets sobre el disseny fonamental.
Per a components exteriors com ara esferes, caixes, brancals i tancaments, aquesta qüestió de propietat és tot el joc. Decideix si un competidor pot demanar la mateixa peça sis mesos després.
Qui posseeix els plànols i les eines
La propietat intel·lectual és la primera diferència pràctica, i apareix al contracte molt abans que comenci la producció.
Segons els termes OEM, els plànols 2D, els fitxers 3D STEP, els fitxers d’art gràfic i les eines personalitzades pertanyen a la marca. Les clàusules d’adjudicació ho estableixen explícitament. Sense aquestes clàusules, un proveïdor podria reutilitzar una forma exclusiva de llora o un patró característic d’esfera per a un altre client, i la marca tindria recursos limitats.
Segons els termes ODM, normalment els fitxers de disseny romanen en poder del proveïdor. La marca obté una llicència per comercialitzar l’article acabat, de vegades amb una finestra d’exclusivitat. Aquesta finestra pot cobrir una gamma de colors o una regió, però no l’estructura fonamental.
La propietat de les eines segueix la mateixa repartició. Les eines OEM normalment les paga la marca i romanen com a propietat de la marca, fins i tot quan es guarden a les instal·lacions del proveïdor. Les eines ODM ja estan amortitzades, fet que explica per què els costos per unitat ODM són més baixos des del principi.
| Factor | Camí OEM | Camí ODM |
|---|---|---|
| Fitxers de disseny | Propietat de la marca | Propietat del proveïdor |
| Propietat de la maquinària | Marca, si s’especifica | Proveïdor |
| Cost Inicial | Més elevat, eines personalitzades | Més baix, eines existents |
| Exclusivitat | Total per defecte | Negociat, sovint limitat |
| Canvis de disseny | Impulsat per la marca | Limitat pel disseny bàsic |
| Temps fins al primer enviament | Més llarg | Més curta |
Perfils de velocitat i cost de cada camí
L’estructura de costos és on els dos models es perceben més diferents per a l’equip financer d’una marca.
Un programa de components OEM comporta una inversió inicial en eines. Cal fabricar i validar motlles, formes, pantalles i fixacions abans de començar la producció. Aquest cost es situa al principi del projecte i augmenta la quantitat mínima efectiva de comanda, ja que el cost de les eines s’ha de repartir entre les unitats. Un cop les eines estan validades, el cost per unitat baixa i l’escala esdevé eficient.
Un programa ODM evita gairebé tot això. El proveïdor ja disposa d’eines operatives i d’un procés validat. La marca paga només pels canvis de marca, ajustos cosmètics menors i l’embalatge. El cost per unitat és superior al d’un programa OEM madur a gran volum, però el cost d’entrada és molt inferior.
El compromís és la llibertat de disseny. Normalment, els canvis ODM han d’ajustar-se a la base existent. Una nova geometria de les fixes o un perfil de carcassa que requereixi una matriu diferent implica noves eines, i això fa que el projecte es desplaci cap a l’economia OEM de totes maneres.
Allò que exigeix cada model a la marca
Aquests dos camins demanen coses diferents a l’equip de la marca.
L’OEM exigeix documentació: plànols, indicacions de toleràncies, referències de materials, estàndards de color i criteris d’acceptació, que han d’estar preparats abans de fabricar les eines. A més, la marca assumeix una part més gran de la conversa sobre la qualitat, ja que normalment els criteris d’inspecció els redacta la marca i s’apliquen respecte de la mostra aprovada. Això requereix temps d’enginyeria i algú que sàpiga llegir un plànol i qüestionar una tolerància que no es podrà mantenir.
Les demandes d'ODM exigeixen selectivitat. La marca ha d'escollir una base que ja s'ajusti a la seva posició, i després decidir quins canvis val la pena pagar. La càrrega d'enginyeria és menor, però la marca renuncia a part de la capacitat de dictar com es fabrica la peça.
Cap de les dues càrregues de treball és menor en termes generals. Simplement es distribueixen de forma diferent.
Un cas de component on l'elecció del model va canviar el resultat
Una marca que desenvolupava una brancada va començar a partir d'una base d'ODM. El perfil de les esllaves provenia del catàleg existent del proveïdor, i les primeres mostres es van obtenir ràpidament. Sis mesos després del llançament, una marca competidora va llançar una brancada amb la mateixa geometria d'esllaves i un tancament diferent.
La marca havia donat per fet que l'acord era exclusiu. El contracte cobria la gamma de colors i la marca, però no l'arquitectura de les esllaves. Passar a un perfil d'esllaves d'OEM va suposar nous motlles, una nova validació d'eines i una ronda completa de mostres. La segona brancada va tenir un cost inicial més elevat, però la geometria pertanyia a la marca i cap altra marca podia demanar la mateixa peça.
Aquest cas no és un argument en contra de l’ODM. És un recordatori que l’exclusivitat és un terme contractual, no una condició per defecte. Una marca que necessita que la peça sigui defensable ha de pagar les eines que ho fan possible.
Tria d’un camí sense tancar-te-hi
Els dos models no són compromisos permanents. Moltes marques comencen amb una base ODM per provar la demanda i després passen a eines OEM un cop el volum i la posició justifiquen la inversió. D’altres en fan servir ambdós al mateix temps: l’ODM cobreix les col·leccions estacionals ràpides i l’OEM porta la línia central.
Unes quantes preguntes aclareixen quin camí s’adapta a un component concret:
La disseny necessita ser defensable contra còpies?
El volum previst és prou elevat per absorbir el cost de les eines?
La marca pot facilitar dibuixos complets i criteris d’acceptació?
Amb quina rapidesa ha d’arribar el producte al mercat?
L’exclusivitat es pot negociar per escrit, o es dóna per suposada?
Les respostes varien segons el component. Un botó amb un patró distintiu normalment justifica les eines OEM. Una fibla que segueix una forma estàndard pot no fer-ho.
Els resultats de l’adquisició de components depenen de la claredat amb què es defineixen, abans de compartir el primer fitxer, la propietat del disseny, els drets sobre les eines i els criteris d’inspecció. Burriva, abreujatura de Baoruihua (Dongguan) Precision Technology Co., Ltd., es centra en components per a rellotges OEM des de la seva planta de producció a Dongguan, amb capacitats internes per a esferes, caixes, braçalets i tancaments. L’equip treballa a partir de dibuixos documentats i criteris d’aprovació per escrit, amb inspeccions dimensionals i diverses rondes de controls d’entrada, durant el procés i de sortida. Les marques que estiguin valorant una via OEM o ODM per a esferes, caixes, braçalets o tancaments poden posar-se en contacte per discutir la propietat del disseny, les condicions relatives a les eines i els passos d’aprovació.